A França, l’ús del tuteig i del tractament devostè ha evolucionat molt durant els darrers 20 anys. Antigament, eltu estava reservat a la família i als amics íntims. L’expressió “être à tu et à toi avec quelqu’un” (“de tu a tu”) que significa ser íntim, mostra bé fins a quin punt l’ús deltu era la pròpia marca de familiaritat.

Si algunes professions o categories socials (els professors o els obrers, entre ells, per exemple) sempre han preferit el tuteig, la resta de la població utilitzava elvostè. Fer servir eltu indegudament us exposava de seguida a un mordaç “On n’a pas élevé les cochons ensemble!” volent dir que no tingui un tracte de massa confiança.

Actualment, es tuteja més fàcilment, inclòs al si de l’empresa. Entre companys de feina, el tuteig és indispensable i no doblegar-se vol dir que se us titllarà, com a mínim, de distant si no de rar. Tanmateix, a França, l’ús deltu no s’assembla al dels castellanoparlants o els catalanoparlants: en qualsevol situació de relació jeràrquica (responsable d’un servei/empleat, proveïdor/client, ancià/jove, etc.) el tractament devostè continua fent-se servir.

Això no vol dir que sigui impossible passar altu però aquesta passa, com és el cas des de sempre, es ritualitza. La persona jeràrquicament superior (responsable, proveïdor, ancià, etc.) podrà proposar al seu interlocutor: “Ens podem tutejar, no?”. Després de l’acceptació (difícilment es pot fer una altra cosa!) les dues persones passaran definitivament al tuteig.

Serà interessant, d’aquí a uns quants anys, tornar a parlar de l’ús deltu i delvostè, car si el tractament devostèno és encara en via d’extinció, el seu camp d’aplicació tendeix indiscutiblement a disminuir.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!