Els horaris laborals a França

Quantes vegades els treballadors d’una filial francesa a Espanya s’han quedat sorpresos a l’hora de trucar a la seu a França! A les 18h, de vegades abans, la trucada sonava per a les parets: tothom havia marxat! Què? Mentre que a Espanya és freqüent que els empleats acabin la feina cap a les 20h, com és possible que aquests francesos ja hagin agafat el portant a les 18h?

Això és perquè els horaris de feina, a França, són radicalment diferents. I si la llei sobre les 35h ha reduït, efectivament, la jornada laboral, aquesta no ha canviat, fonamentalment, les coses en relació a les 40h setmanals d’abans: quan s’han fet les hores, s’hagi acabat o no la feina, es plega i, de tota manera, si es segueix, llavors, automàticament, es paguen les hores extraordinàries. Gran diferència entre França i Espanya!

És clar que cal matisar. Mentre que la jornada típica d’un treballador comença a les 8h per acabar vers les 17h (amb 1h de pausa, més o menys, per dinar), els executius arriben més aviat cap a les 9h i sovint no marxen fins a les 20h (sense que, obligatòriament, aquestes hores extraordinàries estiguin pagades).

Aquesta manera de concentrar l’esforç en un lapse de temps reduït és típicament francesa. Penseu que, per exemple, la jornada escolar dels nens, que es beneficien de dues setmanes de vacances cada mes i mig, és llarga i carregada. Què s’ha de fer, llavors, per ser productius en aquestes condicions? Els francesos us contestaran amb orgull que el seu grau de productivitat és un dels més elevats del món: és veritat, forçosament s’ha de compensar!

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes:

Parlar de diners a França

A França, certs assumptes són abordats el menys sovint possible; per parlar amb tota franquesa, fins i tot són tabú: és el cas dels diners. Fora de les generalitats d’ús sobre la qüestió, els francesos no parlen mai de diners, i especialment dels seus diners.

Fins i tot, entre amics o en família, només ens resta imaginar, suposar o deduir el salari d’una persona en funció del seu nivell de vida. És inimaginable que es pugui demanar directament a algú quins són els seus ingressos, ni que una persona us anunciï, de la manera més natural del món, quant guanya per mes. En un cas com en l’altre, és el súmmum de la vulgaritat i del mal gust. I sempre és un tema que queda “desplaçat“. Els francesos, en això, són molt diferents d’altres pobles (dels nord-americans per exemple).

Per què hi ha una discreció tan gran sobre aquest tema? És que per a ells els diners són sovint bruts. La riquesa és, per cert, sospitosa, els “signes exteriors de riquesa” sovint són menyspreats o motiu de burla.

A la feina, per regla general, passa el mateix. No sabreu el salari dels vostres companys; per cert, no en parlareu mai amb ells. Com a màxim, suposareu, en funció de la seva antiguitat, del seu lloc a la feina, de les seves qualificacions, que en Tal guanya aproximadament tants euros per mes. Aquest càlcul, per “situar” l’altre, es fa gairebé de manera inconscient i automàtica. Tothom està acostumat a això, tots ho fan, de tal manera que això no molesta ningú.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , ,

Com certificar la seva experiència laboral a França

Molts empleats han après el seu ofici en el lloc treball i, per tant, no són titulars de cap certificat d’estudis. Això els impedeix, sobretot, reprendre una formació relacionada amb el seu sector d’activitat. A França, des de 1984, és possible obtenir la totalitat o part d’una certificació (diploma, títol professional o certificat d’aptitud professional) sobre la base d’una experiència professional. Durant molt de temps, pocs empleats l’han utilitzat. Però des de la nova versió de la part dispositiva del 2002 –“Validation des acquis de l’expérience”: Validació dels coneixements adquirits per l’experiència – aquest procediment s’ha tornat popular.

Està obert als empleats, treballadors independents i voluntaris; pot donar lloc al reconeixement directe de la diplomatura sol·licitada pel candidat, al reconeixement de la diplomatura sota condicions, o a l’admissió del candidat per a cursar estudis conduents a l’obtenció del títol desitjat. Totes les certificacions no estan encara disponibles, però haurien d’estar-ho a la llarga. L’experiència de la qual és objecte la validació dels coneixements adquirits per l’experiència (VAE) ha de ser d’una durada mínima de tres anys.

La VAE té diversos avantatges, tant per a l’empleat com per a l’empresa. És un mitjà de reconeixement oficial de les competències adquirides mitjançant l’experiència laboral, personal, associativa, és també un sistema per reduir els temps i els costos de la formació.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , ,

El dret a la desconnexió a França

Hi ha innombrables assalariats –essencialment amb responsabilitats- que consulten els seus mails professionals a la nit, el diumenge o durant les vacances per no estar desbordats quan tornen a la feina. A partir de l’1 de gener, la nova llei laboral votada l’any anterior, obliga les empreses de més de 50 treballadors a entrar en negociacions per tal d’assegurar el compliment dels períodes de descans i de vacances, així com la vida personal i familiar del treballador. L’empleat té un nou dret, el dret a la desconnexió, és a dir, el dret a no respondre als seus correus o missatges professionals fora de les hores de feina.

Dret a la desconnexióFins al moment, cal reconèixer que, en aquest sentit, les guies de bones pràctiques dutes a terme pels grups principals, amb prou feines han estat eficaces. Però fixar arbitràriament una aturada de mails no seria la solució. El govern s’ha limitat simplement a votar un dret a l’assalariat a la desconnexió. La llei no estableix cap obligació d’acord ni cap termini per negociar. L’absència de sanció resultant ha portat a alguns a dir que aquest dret només serà «virtual». Com a màxim, l’empresa podrà decidir unilateralment: el text especifica que «mancant acord, l’empresari defineix aquests termes i els comunica per qualsevol mitjà als empleats de l’empresa». De totes maneres, per a les empreses amb menys de 50 empleats, res canvia. Per tant, el futur dirà si aquesta legislació haurà estat objecte de seguiment o no!

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , , ,

Les festes nadalenques a l’empresa francesa

Heus aquí les festes nadalenques que s’apropen: què passa d’especial a l’empresa francesa en aquest període?
A risc de decebre-us: no gran cosa! No espereu, per exemple, marxar un dia de la feina amb la vostra cistella de Nadal, com sovint és el costum a Espanya. Però almenys es va al restaurant? Doncs no! És inútil doncs estressar-vos si, de forma particular, voleu reservar una taula al restaurant en aquest període, podeu estar segurs que això no serà un enrenou.

I l’amic invisible? em direu. Tan invisible, a França, que no existeix! No és, en absolut el costum d’oferir un petit regal als seus col·legues de treball, d’una manera “invisible” o no. Fa alguns anys, un francès arribat recentment a Espanya em preguntava de manera una mica abrupta, mentre que es preparava l’amic invisible en el seu departament: “Què és aquesta història?”. Quin tipus de regals es fan? Com conèixer els gustos d’un quasi desconegut? Finalment es revela el nom de “l’amic invisible?”, etc. El seu recel era del tot visible…

Per què doncs hi ha tan poca activitat a l’empresa francesa per les festes nadalenques? És que Nadal és essencialment una festa familiar i el sopar de Cap d’Any està reservat als amics. Més enllà d’aquestes dues festes, la resta no existeix! és a dir, l’empresa i els companys de feina.

Bones festes per a tothom!

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: ,

Temps de descans a la feina a França

A Espanya, i més precisament a Catalunya, la pausa a la feina a mig matí és un ritu compartit per tot el món i el qual és difícil prescindir-ne. Cap a dos quarts d’onze o les onze, els despatxos es buiden i els treballadors marxen per torns, sovint en petits grups de 3-4, i es troben al bar com és habitual. Allà, prenen un petit entrepà o un croissant amb una beguda calenta (cafè, cafè amb llet, etc.). Aquesta pausa dura més o menys 20 minuts. És el segon esmorzar del dia: el primer, que es redueix a una simple beguda calenta, es pren generalment a casa.

A França, no trobarà res semblant. Per la mateixa raó que els francesos acaben relativament aviat la seva jornada de feina (prefereixen concentrar els seus esforços sobre un lapse de temps més curt, veure el nostre post), els francesos treballen, en principi, d’una tirada fins a l’hora del dinar. Cal dir també que això els és més fàcil: ja que el seu dinar tindrà lloc entre el migdia i les 13h (i no cap a les 14h com els espanyols), s’arrisquen menys a passar gana sense fer un mos! En general, els francesos prenen un esmorzar consistent a casa, marxen a la feina, i esperen l’hora del dinar per tornar a menjar.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , ,

El dret a la formació a França

A França, des de l’1 de gener de 2015, tots els assalariats i els aturats es beneficien del Compte Personnel de Formation (CPF). Aquest compte s’unirà a la persona al llarg de la seva vida laboral. Els empleats poden tenir fins a 150h de formació en el seu CPF i podrà ampliar-se, és a dir, incrementar-se més enllà d’aquest límit, amb les hores ofertes per les empreses o els Organismes Paritaires Collecteurs Agréés (OPCA), encarregats de finançar la formació dels assalariats.

Les empreses amb més de 10 assalariats contribueixen al finançament de la formació dels empleats mitjançant el pagament als OPCA amb una contribució anual de l’1% de la seva nòmina. Per a les altres empreses, la contribució es fixa en el 0,55%.

Cada 2 anys, els empresaris han d’aconseguir amb cadascun dels seus empleats una entrevista de treball per tal de considerar les seves perspectives de desenvolupament i les formacions que podrien contribuir a això. Cada 6 anys, els empresaris han de realitzar una recapitulació de la carrera professional dels seus assalariats. Ells han de justificar que durant aquest període, han realitzat amb cadascun d’ells entrevistes laborals i que cada empleat ha assistit almenys a una formació i ha obtingut un augment de salari o un canvi de feina. Si aquest no és el cas, els empresaris poden ser sancionats. Per exemple, les empreses amb més de 50 treballadors es veuen obligades a augmentar el CPF dels treballadors afectats amb 100h si estan a temps complet i amb 130 hores si estan a temps parcial.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , , ,

A França, un company de feina pot arrivar a ser un amic?

A França, per regla general, s’evita barrejar la vida professional i la vida privada: sovint són dos mons molt separats i coneixereu ben poc la vida privada d’un company de feina. Veure’s amb els seus col·laboradors fora de la feina no és una habitud: ni se sopa ni se surt plegats, i molt menys sortir junts de vacances! Com a màxim, els francesos poden prendre una copa tot sortint de la feina, però és poc freqüent: tan aviat s’ha acabat la feina, tothom té una sola idea al cap: anar cap a casa seva!

Igualment, la parella no coneix, en principi, els companys de feina de l’altre i, d’altra banda, això no l’interessa gens! Per altra part, és l’ocasió de desfer un malentès recorrent dels catalans: la paraula “collègue”, en francès, només designa la persona amb qui treballeu i no un amic. Això no impedeix evidentment el fet que un company de feina es converteixi en un amic (malgrat que això sigui bastant inusual), però l’un no suposa l’altre.

Si voleu fer amistat amb un company de feina francès, això demanarà temps. Invitant-lo massa aviat a sopar a casa vostra, correu el risc de posar-lo en una situació incòmode: no sabrà com refusar una invitació, que pel fet de ser un gest amable, ell ho veurà com un envaïment.

Potser trobareu distants els francesos amb qui treballeu però no us ho prengueu com res personal: és la seva manera de ser!

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , , ,

L’encaixada de mans pel matí a França

Abans de tot, quan arribeu a la feina, abans d’instal·lar-vos en el vostre despatx, d’organitzar la vostra jornada, de llegir els vostres mails, és absolutament imperatiu saludar els vostres companys de feina! És molt normal! em direu, es fa el mateix en tots els països. Sí i no.

L'encaixada de mans a FrançaEn primer lloc, aquesta salutació matinal no només està dirigida als vostres col·laboradors més propers: no és gens estrany veure una persona anar de departament en departament per tal d’estrènyer la mà de cadascú i preguntar si hi ha novetats. Alguns estrangers, algunes vegades, estan sorpresos pel “temps que es perd” amb aquestes salutacions diàries.

Aquesta salutació es manifesta a França quasi exclusivament per l’encaixada de mans. No saludeu mai un company fent senyals amb la mà o pitjor encara, sense fer cap gest, deixant anar simplement “Bon dia Bernard!”: això estaria molt mal vist o més aviat s’interpretaria com una marca de fredor i de distància. L’encaixada de mans és tan obligatòria que un espanyol que va treballar a França va observar amb encert que si, en el precís moment en què algú ve a saludar-vos, esteu enfeinats i amb les mans ocupades o brutes, hauríeu de presentar el colze o l’avantbraç. El vostre interlocutor prendrà de forma natural la part del braç que li haureu estès.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , , , , ,

Quan tutejar en francès?

A França, l’ús del tuteig i del tractament de vostè ha evolucionat molt durant els darrers 20 anys. Antigament, el tu estava reservat a la família i als amics íntims. L’expressió “être à tu et à toi avec quelqu’un” (“de tu a tu”) que significa ser íntim, mostra bé fins a quin punt l’ús del tu era la pròpia marca de familiaritat.

Tuteig en l'empresa francesaSi algunes professions o categories socials (els professors o els obrers, entre ells, per exemple) sempre han preferit el tuteig, la resta de la població utilitzava el vostè. Fer servir el tu indegudament us exposava de seguida a un mordaç “On n’a pas élevé les cochons ensemble!” volent dir que no tingui un tracte de massa confiança.

Actualment, es tuteja més fàcilment, inclòs al si de l’empresa. Entre companys de feina, el tuteig és indispensable i no doblegar-se vol dir que se us titllarà, com a mínim, de distant sinó de rar. Tanmateix, a França, l’ús del tu no s’assembla al dels catalanoparlants: en qualsevol situació de relació jeràrquica (responsable d’un servei/empleat, proveïdor/client, ancià/jove, etc.) el tractament de vostè continua fent-se servir. Això no vol dir que sigui impossible passar al tu però aquest passatge, com és el cas des de sempre, es ritualitza. La persona jeràrquicament superior (responsable, proveïdor, ancià, etc.) podrà proposar al seu interlocutor: “Ens podem tutejar, no?”. Després de l’acceptació (difícilment es pot fer una altra cosa!) les dues persones passaran definitivament al tuteig.

Serà interessant, d’aquí a uns quants anys, tornar a parlar de l’ús del tu i del vostè, car si el tractament de vostè no és encara en via d’extinció, el seu camp d’aplicació tendeix indiscutiblement a disminuir.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , , , ,