Hem vist, fa dues setmanes, que els francesos odiaven pronunciar el hiat d’enllaç i procediments inventats per ells per tal d’evitar-ho explicaven un bon nombre d’« excepcions » gramaticals (generalment incomprensibles per als estudiants de Francès Llengua Estrangera). Evitar el hiat també explica certes deformacions orals, que, tot i que incorrectes, no són menys freqüents en el discurs espontani i familiar:

En principi, Qu’ és la versió del pronom relatiu o interrogatiu Que davant vocal: C’est ce que je dis / C’est ce qu’il fait / Qu’est-il-arrivé ?; però Qu’ es converteix també a l’oral, en la versió del pronom relatiu Qui davant d’una paraula que comenci per vocal: « L’homme qui est arrivé hier » es transforma a l’oral en « L ‘homme qu’est arrivé hier ».

De la mateixa manera, Tu es converteix en T’ davant de vocal: « Tu es arrivé hier ? » / « T’es arrivé hier ? ».

Per descomptat, hi ha molts casos on el hiat no desapareixerà (de tota manera no es poden multiplicar els « trucs » per evitar-ho!), com a « Il a eu » o « Ça a été impossible ». Els francesos, que prefereixen pronunciar les síl·labes formades per una consonant i una vocal (el que representa als seus ulls una regularitat equilibrada i harmoniosa), es veuen obligats a articular síl·labes reduïdes a una vocal: « Il a eu » = i-la-eu (és a dir, vocal/consonant+vocal/vocal).

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

No entendre fins a  quin punt els francesos detesten el hiat, és a dir, la successió de dues vocals que pertanyen a síl·labes diferents, és estar condemnat a no entendre una multitud de “rareses”. Perquè els francesos són molt enginyosos quan es tracta d’evitar aquest hiat tan desagradable a les seves orelles. Simplement podem dir que el principi recurrent és intercalar una consonant entre les dues vocals en qüestió.

En primer lloc, aquest antipatia vers el hiat explica algunes excepcions gramaticals:

• L’adjectiu demostratiu masculí singular Ce es transforma en Cet davant d’una paraula que comença amb vocal: Ce stylo / Cet ami
• L’adjectiu possessiu femení de la tercera persona del singular Sa es converteix en Son davant de vocal: Sa participation /  Son offre
• Els articles Le i La passen a L’ davant d’una paraula que comença per vocal: Le manteau / L’ordinateur i La chaussure / L’ école
• Alguns adjectius es transformen: per exemple, beau es converteix en bel i vieux canvia a vieil:  Beau bâtiment / Bel édifice i Beau cheval / Bel homme
• L’adició d’una « t » d’enllaç en determinades inversions subjecte-verb per la interrogació (quan el verb acaba en vocal i el pronom també comença amb una vocal): Reviendra-t-il? A-t-il chanté?

Llavors, també explica les normes de l’enllaç:

Sense entrar en detalls (alguns enllaços són obligatoris, altres són facultatius, els últims estan prohibits), la raó mateixa de l’enllaç és evitar el hiat. A « Un ami » , si no fem l’enllaç, pronunciaríem la vocal nasal « un »  seguida de la vocal a; per tal d’evitar-ho, els francesos fan l’enllaç i pronuncien: un/na/mi

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Avui, un tema una mica tècnic i per tant una mica delicat. Es distingeixen en fonètica dos tipus de consonants: les sonores, que es produeixen utilitzant les cordes vocàliques, i les sordes, per les quals no usem les cordes vocals. En general, a cada consonant sorda correspon una versió sonora i viceversa.

En francès, és freqüent que desaparegui a l’oral la e caduca (excepte en el sud de França); aquesta desaparició posa llavors en contacte dues consonants.

Ex.: ” Je peux ” es pronuncia ” j’peux ” ; ” je veux ” : ” j’veux ”

Però, és impossible pronunciar una consonant sonora seguida d’una consonant sorda o una consonant sorda seguida d’una consonant sonora: dues consonants de naturalesa diferent no poden ser pronunciades juntes. Per tant, és necessari modificar la naturalesa d’una de les dues consonants: en francès, generalment, és la segona que influencia la primera i que li dóna la seva naturalesa.

- A ” j’peux “, la “j” és sonora i la “p” és sorda; cal fer doncs una modificació. La “p” donarà la seva naturalesa a la “j”, és a dir, que hem de pronunciar la versió sorda de “j”, que és “ch”. Fonèticament, ” j’peux ” serà doncs ” chpeux “.

- A ” j’veux “, la “j” és sonora i la “v” també ho és. No hi ha cap problema, les dues consonants podran pronunciar-se seguides sense efectuar cap canvi.

[audio src="http://www.voilangue.com/wp-content/uploads/2012/12/Je-veux-Je-peux.mp3"]

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

I Bon Any Nou per a tothom!