Les preposicions després dels verbs en francès

Avui , aquí tens un consell que pot no ser gran cosa, però que us serà molt útil! Els estudiants de curs de Francès Llengua Estrangera, de vegades es compliquen innecessàriament la vida. Molts d’ells podrien evitar el doble esforç de memorització i recordar directament els verbs amb la o les preposicions que els segueixen. Seria, en definitiva, una mica com els phrasal verbs en anglès.

Si no s’ha fet això, poden aparèixer molts dubtes en el moment, especialment, d’utilitzar els pronoms personals complements i els pronoms relatius.

Com saber si hem de dir:

*Je l’ai besoin* *j’y ai besoin* o j’en ai besoin

o també *la chose que j’ai besoin* o la chose dont j’ai besoin

si no se sap que la frase verbal és : avoir besoin DE ?

En aquest cas concret, la majoria dels estudiants memoritzarà en general una primera vegada la locució “ avoir besoin “, i després, en adonar-se que no és suficient a l’hora d’utilitzar certs pronoms, acabarà per memoritzar la locució “ avoir besoin de “ .

D’aquí la necessitat d’elaborar una llista personal dels principals verbs francesos amb les seves preposicions:

Donner quelque chose À quelqu’un

Obliger quelqu’un À faire quelque chose

Avoir envie DE

Parler DE quelque chose À quelqu’un

Etc.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , , ,

Terminologia per a designar les persones en el món laboral

La manera de designar les persones amb les quals es manté una relació jeràrquica en el treball ha canviat. Durant molt temps, el responsable de departament anomenava les persones que treballaven sota les seves ordres els seus “subordonnés”, és a dir: que depenien jeràrquicament d’una persona de més alt nivell. Des que s’intenta, com els anglosaxons, de reduir la distància jeràrquica a la feina, “subordonné” s’ha convertit en pejoratiu i discriminatori.

El subordinat s’ha transformat en collaborateur (és a dir: persona que treballa amb altres). Alguns critiquen això de políticament correcte i ho consideren una gran hipocresia. En tot cas, resulta paradoxal utilitzar una paraula que fins aleshores havia estat també molt marcada i pejorativa, i fins havia arribat a ser un insult. En efecte, un collaborateur (o millor, un ”collabo”) durant molt temps ha designat el partisà i l’artífex de la col·laboració amb l’enemic durant l’ocupació alemanya en la Segona Guerra Mundial.

Chef”, forma popular, es continua utilitzant, però es fa servir cada vegada més “boss” i, de tota manera, es prefereix habitualment usar “supérieur hiérarchique” o ”responsable de service”.

No obstant això, per a la persona que exerceix la mateixa funció que una altra o que forma part de la mateixa estructura, s’usa encara i sistemàticament la paraula “collègue”. Per cert, cal subratllar que “collègue”, excepte en el sud de França, no suposa de cap manera tenir una relació d’amistat. Tot i que, evidentment, un “collègue” pugui també convertir-se en un amic.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , , , ,

El llenguatge dels dits i de les mans a França (2)

Seguim veient el significat d’alguns gestos dels francesos.

La punta dels cinc dits que s’ajunten i miren cap amunt: aquest gest accentua el discurs i mostra que el que dieu és molt important.

Obrint la mà amb el palmell vers l’interlocutor, i movent-la lleugerament d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, amablement esteu rebutjant la proposta dels vostres interlocutors.

Per dir que algú està boig, es colpeja lleugerament l’índex contra la templa (variant: l’índex volta contra la templa).

Les dues mans juntes amb els dits entrellaçats i els polzes girant un al voltant de l’altre: esteu dient que esteu inactius, ociosos.

La mà sembla llençar alguna cosa per damunt de l’esquena. D’aquesta manera es refusa fer un favor a algú, o una proposta que ens sembla exagerada.

El polze i el dit índex formen un petit cercle, els quatre dits estan oberts. Aquest gest expressa el seu reconeixement, especialment per a un plat, una recepta de cuina.

Finalment, aquí teniu un gest molt vulgar: el braç es doblega amb el puny tancat i l’altra mà colpeja amb força l’avantbraç per col·locar-s’hi. És el gest dit “bras d’honneur”. És l’equivalent al gest on el dit del mig s’estira (els altres dits es dobleguen), -anomenat aquest dit un “doigt d’honneur”. Així expresseu la vostra hostilitat; és un insult.

Podeu completar el vostre aprenentatge de la gestualitat francesa amb l’humorista Gad Elmaleh (és en anglès):

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , , ,

El llenguatge dels dits i de les mans a França

Sovint es creu que els gestos tenen el mateix significat d’una cultura a una altra. No obstant això, tothom té en ment l’exemple de països on branden el cap de dalt a baix per negar o rebutjar, i de dreta a esquerra per dir que sí… El llenguatge no verbal és específic de cada cultura, encara que algunes d’elles puguin compartir certs gestos.

Heus aquí alguns gestos utilitzats a França:

Els dits estirats vers l’intelocutor, premuts els uns contra els altres i movent el dit polze com una pinça que s’obre i es tanca, signifiquen “Calla!”. És un gest molt familiar i pot ser molt groller o fins i tot agressiu, si ho feu amb algú que no coneixeu gaire.

Estirant el dit índex vers l’ull i tirant una mica de la pell cap avall, dieu al vostre interlocutor que no el creieu. Podeu acompanyar el vostre moviment amb les paraules: “ Mon oeil ! ”. És també un gest familiar.

Posant el dit polze a prop de l’orella i el dit petit, prop de la boca (els altres dits es dobleguen), esteu dient: “Ens truquem!”.

Els dits enganxats i doblegats, que freguen la galta del costat exterior de la mà, bufant suaument, mostreu que alguna cosa o algú us avorreix. Podeu acompanyar els vostre moviment amb les paraules: “ Ça/il me rase ! “ o “ C’est rasant ! “.

El puny tancat davant del nas amb una lleugera rotació: “Ha begut massa, està ebri!

Hi ha molts altres gestos! En parlarem les pròximes setmanes.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , , ,

Accent, ritme i melodia en francès

En francès, a l’oral, hi ha un component fonamental: la prosòdia. Què és? Són les regles d’accent, ritme, melodia, velocitat i pauses. Aquestes normes poden ser obligatòries, com aquesta de l’accent final de grup:

Je vais au cinéma demain soir.

o bé opcionals, com aquesta altra amb l’entonació en augment per a la pregunta

Tu vas au cinéma demain soir ?

En un curs de francès llengua estrangera és bàsic estudiar i després dominar mínimament aquestes eines per tal de comunicar-se d’una manera eficaç en francès.

Però amb massa freqüència s’oblida que aquesta mateixa prosòdia ens permet expressar els nostres sentiments. Gràcies al ritme, la melodia, les pauses, etc., transmetem les nostres emocions al nostre interlocutor. Cada llengua té els seus motlles prosòdics preparats per a ser utilitzats. Una mateixa frase tindrà doncs múltiples significats, depenent de si es pronuncia d’una manera o una altra. En general, els estudiants de francès llengua estrangera només coneixen dos patrons prosòdics: l’afirmació i la pregunta.

No obstant això, hi ha molts d’altres! Avui, a manera de sensibilització, us proposem set models prosòdics per expressar, en francès, set emocions/sentiments de base. Heus aquí set maneres de dir: « Il va neiger demain. »

 

 

  1. Afirmació neutra
  2. Pregunta neutra
  3. Verificació (és això? Ho he entès bé?)
  4. Sorpresa (no ho sabia)
  5. Incredulitat, dubte
  6. Insistència contra l’escepticisme (no em diguis el contrari)
  7. Pànic (els meus geranis no aguantaran!)

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , , , ,

La tradició del “Poisson d’avril” a França

El dia 1 d’abril, és costum a França preparar algunes bromes a costa dels amics i membres de la família; consisteixen a fer-los creure alguna notícia falsa i encara millor: impossible. Els mitjans de comunicació es dobleguen a la tradició i tothom intenta descobrir en els diaris, la ràdio o la televisió, la informació inventada del dia. L’1 d’abril és doncs el nostre 28 de desembre.

Quan la vostra víctima s’ha convençuda finalment de la falsa notícia que heu ideat especialment per a ella, és el moment de dir-li “Poisson d’Avril!” per mostrar-li així que ha estat massa ingènua per creure-us.

Una altra tradició és penjar el dibuix d’un peix a l’esquena d’una persona, per descomptat sense que ella s’adoni, i deixar que es passegi el màxim temps possible guarnida amb aquest apèndix a l’esquena.

Malauradament, de la mateixa manera que el Dimarts Gras ningú no va a treballar disfressat, no espereu celebrar l’1 d’abril a la vostra feina. Malgrat no estigui prohibit, i un departament, sota la batuta d’un col·lega graciós, decideixi celebrar aquest costum, és poc freqüent.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: ,

La família lexical de la paraula « Affaire » (2)

Seguim veient les nombroses expressions entorn de la paraula affaire. Quan la paraula s’usa en plural, gairebé sempre es refereix al comerç, als negocis, als contractes que vinculen una empresa amb una altra.

Nous faisons des affaires avec l’entreprise X depuis bientôt vingt ans (tenim relacions comercials client-proveïdor amb l’empresa X).

(Caldrà distingir, doncs, aquesta expressió de « faire affaire avec », veure el nostre precedent article).

Molt sovint, l’agent comercial ha de fer un « voyage pour affaires » o un « voyage d’affaires » per « parler affaires » (noti’s l’absència d’article en l’expressió), és a dir, iniciar negociacions. Per a ell, aquesta serà una oportunitat per establir o consolidar una « relation d’affaires ».

Le chiffre d’affaires (o CA) és la suma de les vendes de béns o de serveis d’una empresa en un exercici comptable.

Les affaires també es refereixen a qualsevol cosa que concerneix amb l’interès públic: El Ministeri des affaires étrangères, les affaires de l’État, etc.

Finalment, affaires en plural també significa els efectes personals; generalment s’introdueix per un article possessiu:

Il n’aime pas prêter ses affaires (no li agrada prestar les coses que li pertanyen).

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , , , , ,

La família lexical de la paraula francesa « Affaire » (1)

Hi ha moltes expressions sobre la paraula affaire ; totes elles són molt comunes en el francès d’ús quotidià i…en el français des affaires (francès de negocis)!

Quan la paraula affaire s’utilitza en singular, cal distingir primer entre « faire affaire avec » amb « faire l’affaire » :

Nous avons finalement fait affaire avec la société X (finalment hem negociat i tancat un acord amb la societat X).

Si vous n’avez pas d’agrafeuse, du scotch fera l’affaire (és a dir, ja ens anirà bé).

La locució « avoir affaire à » significa que heu tingut una relació, un contacte amb una persona per negociar, per exemple:

Pour négocier le renouvellement du contrat, j’ai eu affaire à l’adjoint du directeur financier.

Une affaire pot ser, depenent del context, una molèstia, una situació delicada, fins i tot un escàndol (penseu en l’affaire Dreyfus a la fi del segle XIX o en l’affaire Gürtel, per exemple) o una oportunitat (comprar un objecte per la meitat del seu valor és doncs une affaire). En cas de problemes, també podeu en faire votre affaire, és a dir, us n’encarregueu personalment.

No us deixeu influenciar per l’anglès, que utilitza la paraula francesa affaire per a les relacions extraconjugals: aquest no és el cas en absolut en francès (es tractaria més aviat d’una aventure, que, hem d’admetre-ho, és molt més romàntic…).

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , , , , ,

Els horaris laborals a França

Quantes vegades els treballadors d’una filial francesa a Espanya s’han quedat sorpresos a l’hora de trucar a la seu a França! A les 18h, de vegades abans, la trucada sonava per a les parets: tothom havia marxat! Què? Mentre que a Espanya és freqüent que els empleats acabin la feina cap a les 20h, com és possible que aquests francesos ja hagin agafat el portant a les 18h?

Això és perquè els horaris de feina, a França, són radicalment diferents. I si la llei sobre les 35h ha reduït, efectivament, la jornada laboral, aquesta no ha canviat, fonamentalment, les coses en relació a les 40h setmanals d’abans: quan s’han fet les hores, s’hagi acabat o no la feina, es plega i, de tota manera, si es segueix, llavors, automàticament, es paguen les hores extraordinàries. Gran diferència entre França i Espanya!

És clar que cal matisar. Mentre que la jornada típica d’un treballador comença a les 8h per acabar vers les 17h (amb 1h de pausa, més o menys, per dinar), els executius arriben més aviat cap a les 9h i sovint no marxen fins a les 20h (sense que, obligatòriament, aquestes hores extraordinàries estiguin pagades).

Aquesta manera de concentrar l’esforç en un lapse de temps reduït és típicament francesa. Penseu que, per exemple, la jornada escolar dels nens, que es beneficien de dues setmanes de vacances cada mes i mig, és llarga i carregada. Què s’ha de fer, llavors, per ser productius en aquestes condicions? Els francesos us contestaran amb orgull que el seu grau de productivitat és un dels més elevats del món: és veritat, forçosament s’ha de compensar!

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes:

Parlar de diners a França

A França, certs assumptes són abordats el menys sovint possible; per parlar amb tota franquesa, fins i tot són tabú: és el cas dels diners. Fora de les generalitats d’ús sobre la qüestió, els francesos no parlen mai de diners, i especialment dels seus diners.

Fins i tot, entre amics o en família, només ens resta imaginar, suposar o deduir el salari d’una persona en funció del seu nivell de vida. És inimaginable que es pugui demanar directament a algú quins són els seus ingressos, ni que una persona us anunciï, de la manera més natural del món, quant guanya per mes. En un cas com en l’altre, és el súmmum de la vulgaritat i del mal gust. I sempre és un tema que queda “desplaçat“. Els francesos, en això, són molt diferents d’altres pobles (dels nord-americans per exemple).

Per què hi ha una discreció tan gran sobre aquest tema? És que per a ells els diners són sovint bruts. La riquesa és, per cert, sospitosa, els “signes exteriors de riquesa” sovint són menyspreats o motiu de burla.

A la feina, per regla general, passa el mateix. No sabreu el salari dels vostres companys; per cert, no en parlareu mai amb ells. Com a màxim, suposareu, en funció de la seva antiguitat, del seu lloc a la feina, de les seves qualificacions, que en Tal guanya aproximadament tants euros per mes. Aquest càlcul, per “situar” l’altre, es fa gairebé de manera inconscient i automàtica. Tothom està acostumat a això, tots ho fan, de tal manera que això no molesta ningú.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Etiquetes: , ,