cursos de francès per a empreses

La situació geogràfica de França a Europa té moltes conseqüències sobre les seves pràctiques culturals. A mig camí entre l’Europa del Nord i els països mediterranis, els hàbits dels francesos sovint tenen una mica dels dos.

Pel que fa al capítol de la puntualitat, França no és una excepció. Malgrat que alguns proverbis destaquin la seva obsessió per la puntualitat: "Avant l’heure, ce n’est pas l’heure; après l’heure, ce n’est plus l’heure", “La ponctualité est la politesse des rois”, els francesos no sempre brillen per la seva puntualitat. Les reunions de feina no comencen quasi bé mai a l’hora prevista, sense que per això es puguin permetre un veritable retard, car el concepte del temps, a França, no és tan extensible com en els països llatins. Es tracta, doncs, de conèixer exactament el marge comunament admès i acceptat. I això no és fàcil.

Un bon exemple és el de la invitació a dinar. Imaginem-nos que un company de feina us ha convidat a dinar i que l’hora prevista es vers les 12h30: a quina hora arribareu? a les 12h30? Aleshores arribareu abans d’hora i el vostre company corre el risc de dir, abans d’obrir-vos la porta: “Per què arriba tan d’hora?, a les 13h? Doncs ara arribeu amb retard i el vostre col•lega aquest cop dirà: “Però què fa?”. L’hora ideal de la vostra arribada se situa cap a les 12h45: ni massa aviat, ni massa tard...

Malgrat tot això, hi ha ocasions on es recomana ser puntual: per exemple, per a una entrevista de feina o per a una reunió comercial (sobretot si sou venedors).

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s'aprèn això!

A França, certs assumptes són abordats el menys sovint possible; per parlar amb tota franquesa, fins i tot són tabú: és el cas dels diners. Fora de les generalitats d'ús sobre la qüestió, els francesos no parlen mai de diners, i especialment dels seus diners.

Fins i tot, entre amics o en família, només ens resta imaginar, suposar o deduir el salari d'una persona en funció del seu nivell de vida. És inimaginable que es pugui demanar directament a algú quins són els seus ingressos, ni que una persona us anunciï, de la manera més natural del món, quant guanya per mes. En un cas com en l'altre, és el súmmum de la vulgaritat i del mal gust. I sempre és un tema que queda "desplaçat". Els francesos, en això, són molt diferents d'altres pobles (dels nord-americans per exemple).

Per què hi ha una discreció tan gran sobre aquest tema? És que per a ells els diners són bruts. La riquesa és, per cert, sospitosa, els "signes exteriors de riquesa" sovint són menyspreats o motiu de burla.

A la feina, per regla general, passa el mateix. No sabreu el salari dels vostres companys; per cert, no en parlareu mai amb ells. Com a màxim, suposareu, en funció de la seva antiguitat, del seu lloc a la feina, de les seves qualificacions, que en Tal guanya aproximadament tants euros per mes. Aquest càlcul, per "situar" l'altre, es fa gairebé de manera inconscient i automàtica. Tothom està acostumat a això, tots ho fan, de tal manera que això no molesta ningú.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s'aprèn això!

Fa alguns mesos, havíem vist com els francesos se saluden quan arriben a l’oficina. Només ens queda per aprendre com s’acomiaden quan marxen de la feina. Doncs aquí no hi ha cap regla.

Certament, un pot estrènyer la mà però no és obligatori. Molt sovint, l’encaixada de mans és més habitual per als col•legues que treballen directament junts. Però, sens dubte, no es torna a fer la volta als despatxos per a “serrer la louche” (com es diu col•loquialment a tothom. Us adonareu que la major part del temps els francesos marxen de la feina... sense saludar ningú!

Si per casualitat us creueu amb un company en el moment de marxar, tindreu prou amb dir-li "Adéu" o bé saludar-lo amb la mà de lluny -cosa gairebé impossible de fer quan arribeu!

L'explicació? És difícil de dir! Potser és perquè les llargues salutacions del matí es fan finalment en el seu temps de treball, i les del vespre es fan en el seu temps personal, del qual són molt gelosos...

En qualsevol cas, es podria pensar que l'origen de l'expressió espanyola o catalana (literalment: "marxar a la francesa", que significa marxar sense saludar) ho explica clarament! No, en absolut, ja que, per als francesos, marxar sense saludar es diu: « filer à l'anglaise » !

No us sentiu, doncs, molestos si un company, que pel matí ha tingut la feina de venir fins al vostre despatx per a saludar-vos, al final del dia marxa gairebé d’amagatotis!

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s'aprèn això!

Què de més trivial que fer una presentació en el marc del seu treball? Llavors es podria pensar que fer-la a França o a Espanya importa poc. Error. Molt sovint, és diferent d'un país a l'altre. A França, es fa molt més atenció a la forma i a les tècniques de presentació en les quals tots els francesos han estat alimentats durant la seva escolaritat.

S'espera doncs que respecteu certes regles importants. Anuncieu, en primer lloc, l'assumpte de la vostra presentació i després el pla que seguireu (i tot seguit pareu esment). És una manera d'indicar el camí que facilita, així, l'escolta dels vostres oients, si no corren el risc de sentir-se perduts. Si perden el fil del vostre discurs (per la seva pròpia distracció o perquè no l’entenen), això també els permetrà tornar més fàcilment a la vostra presentació.

Seguidament, desenvolupeu la vostra argumentació de la manera més lògica possible: els francesos són sensibles a això (recordeu-vos-en que són els fills de Descartes). Utilitzeu connectors lògics: donc, étant donné que, grâce à, etc., col·locant-los tan assenyadament com El Petit Polze sembra les seves pedres. Feu un esforç de claredat: els francesos es transmeten de generació en generació des de Boileau que "el que es concep bé s’expressa clarament". Per a ells, la forma és sempre el reflex del fons.

Us podreu familiaritzar amb aquestes tècniques amb un mètode que prepara al Dalf C1.

El defecte d’aquesta visió de les coses és que el discurs s'assembla de vegades a una petxina buida: forma atractiva, argumentació lògica, però el contingut és inexistent o mediocre. No s'és lluny, aquí, dels sofistes grecs! Però és una altra historia...

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s'aprèn això!

Ja està! Les festes s'han acabat i després d'haver-vos deixat anar en alguns excessos, us prepareu per a començar el nou any ple de bons propòsits. Fins ara, no existeixen realment grans diferències interculturals entre França, Espanya o Catalunya! Però a França, aquest començament d'any, també és un moment important en la vostra correspondència.

Primers dies de gener a França: de moment, no heu enviat cap felicitació als vostres clients: és normal. A nombrosos països, a Espanya entre d'altres, la tramesa d'una felicitació per Nadal és habitual. A França, tradició atea o no, és per l'Any Nou que es comença a escriure-la. La vostra felicitació no s'ha d'enviar mai abans de l'inici de l'any però haurà d'arribar al seu destinatari abans de finals de gener (l'ideal seria rebre-la durant les dues primeres setmanes del mes).

Felicitar les festes ha conservat en el món empresarial moltes de les seves tradicions; encara se sol fer per escrit i per correo postal més que per mail. Les felicitacions tenen ja impreses una fórmula que depèn, evidentment, del destinatari: «(Recevez) (nos) meilleurs voeux pour (l'année) 2010» és, tanmateix, suficientment general per a utilitzar-la en totes les situacions. En alguns casos, tindreu el detall d'afegir a mà algunes paraules per tal de personalitzar la vostra missiva.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s'aprèn això!

I ja que avui és 4 de gener, és el moment de desitjar-vos a tots un excel·lent any 2010!

Heus aquí les festes nadalenques que s'apropen: què passa d'especial a l'empresa francesa en aquest període?
A risc de decebre-us: no gran cosa! No espereu, per exemple, marxar un dia de la feina amb la vostra cistella de Nadal, com és sovint el costum a Espanya. Però almenys es va al restaurant? Doncs no! És inútil doncs estressar-vos si, de forma particular, voleu reservar una taula al restaurant en aquest període: podeu estar segurs que això no serà un enrenou.

I l'amic invisible? em direu. Tan invisible, a França, que no existeix! No és en absolut el costum d'oferir un petit regal als seus col•legues de treball, d'una manera "invisible" o no. Fa alguns anys, un francès arribat recentment a Espanya em preguntava de manera una mica abrupta, mentre que es preparava l'amic invisible en el seu departament: "Que és aquesta història?”. Quin tipus de regals? Com conèixer els gustos d'un gairebé desconegut? Finalment es revela el nom de "l'amic invisible?”, etc. El seu recel era del tot visible...

Per què doncs hi ha tan poca activitat a l’empresa francesa per les festes nadalenques? És que Nadal és essencialment una festa familiar i el sopar de Cap d’Any està reservat als amics. Més enllà d’aquestes dues festes, la resta no existeix! és a dir, l'empresa i els companys de feina

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s'aprèn això!

Bones festes a tothom!

Saludar els companys de feina estrenyent-se la mà: a França, sí! Però no pertot arreu de parla francòfona. Si treballeu o aneu de viatge de negocis a Quebec, aquesta salutació no serà de rigor. Millor encara: s’evita. Sens dubte, el que pot passar és que dos quebequesos es donin la mà. Llavors podreu deduir que són amics propers. Sinó, l’estreta de mà quasi sempre conté una forta càrrega cerimonial.

Això pot passar per a formalitzar una transacció. En el vostre primer dia de feina o en la firma d’un contracte, una encaixada de mans segellarà l’acord definitiu. Això és igualment freqüent en la primera trobada. Atenció! Només en la primera trobada! La importància d’aquesta presentació mútua i oficial obliga, en certa manera, els dos interlocutors a aquesta cortesia i que allò no es converteixi després en un hàbit!

A Quebec, sou a Amèrica del Nord, no ho oblideu. Es toca bastant menys que als països mediterranis. A més a més, l’estreta de mà matinal, sistemàtica i repetitiva, és vista com una pèrdua de temps. Què s’ha de fer llavors? Feu precisament el que cal evitar a França: simplement saludeu des de lluny deixant anar un “Bon dia!”

No és gens fàcil de parlar una llengua!

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s'aprèn això!

Els francesos sempre veuen el got mig buit (en lloc de veure’l mig ple)? De tota manera, el que és cert és que molt sovint s’expressen amb la negació. I no només en l’àmbit professional!

Així doncs penseu: en lloc de “és barat” que els estudiants de francès llengua estrangera sempre utilitzen, ells diuen: “no és car!”. I tanmateix, “és barat” és perfectament correcte. Per què llavors: “no és car”? És un misteri!

Sobre el mateix model, escoltareu: “no és possible”, “no és veritat” per “és increïble”, “no està bé” per “és incorrecte”, “no és greu” per a tranquil•litzar algú i dir-li que no es preocupi, “no està en el meu pressupost” per “és massa car per a mi”, “no és alt” en lloc de “és baix”, o “no és maco” quan es podria dir “és lleig” però se’ls sent dir “c’est moche” (“és lletjot”). Igualment, quan les temperatures són fresques, inclús fredes, “fa fred” seria massa senzill. No, haureu de dir com ells: “no fa calor!” Aquesta mania d’expressar-se amb la negació els empeny inclús de vegades al paroxisme i a pronunciar frases com “no és inexacte!”

Per a vosaltres que apreneu el francès, això pot ser un avantatge: en lloc de memoritzar les parelles antònimes del lèxic, podeu estar satisfets de recordar una versió i utilitzeu la negació quan sigui necessari. No és complicat!

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s'aprèn això!

Quantes vegades els treballadors d’una filial francesa a Espanya s’han quedat sorpresos a l’hora de trucar a la seu a França! A les 18h, de vegades abans, la trucada sonava per a les parets: tothom havia marxat! Què? Mentre que a Espanya és freqüent que els empleats acabin la feina cap a les 20h, com és possible que aquests francesos ja hagin agafat el portant a les 18h?

Això és perquè els horaris de feina, a França, són radicalment diferents. I si la llei sobre les 35h ha reduït, efectivament, la jornada laboral, aquesta no ha canviat, fonamentalment, les coses en relació a les 40h setmanals d’abans: quan s’han fet les hores, s’hagi acabat o no la feina, es plega i, de tota manera, si es segueix, llavors, automàticament, es paguen les hores extraordinàries. Gran diferència entre França i Espanya!

És clar que cal matisar. Mentre que la jornada típica d’un treballador comença a les 8h per acabar vers les 17h (amb 1h de pausa, més o menys, per dinar), els executius arriben més aviat cap a les 9h i sovint no marxen fins a les 20h (sense que, obligatòriament, aquestes hores extraordinàries estiguin pagades).

Aquesta manera de concentrar l’esforç en un lapse de temps reduït és típicament francesa. Penseu que, per exemple, la jornada escolar dels nens, que es beneficien de dues setmanes de vacances cada mes i mig, és llarga i carregada. Què s’ha de fer, llavors, per ser productius en aquestes condicions? Els francesos us contestaran amb orgull que el seu grau de productivitat és un dels més elevats del món: és veritat, forçosament s’ha de compensar!

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s'aprèn això!

La firma d’un contracte comercial amb una empresa francesa en pot deixar més d’un de dubitatiu. El dit contracte es redueix sovint a algunes pàgines, fins i tot per a contractes tècnics i complicats. És que els francesos no són cartesians per res i que, inventors del Codi Civil, aquest els correspon perfectament. Més que no pas d’intentar preveure totes les situacions conflictives que poden néixer del contracte, prefereixen redactar grans regles a les quals es remetran en cas de litigi.

Al començament del segle XIX, el Codi Civil ha marcat els esperits per la seva novetat i la seva originalitat: per primera vegada, heus aquí que en alguns centenars d’articles es pretenia regular una societat. De la “Vella Europa” al “Nou Món”, aquest esforç de síntesi legislatiu ha estat sovint imitat. “L’estil Codi Civil” (veure els famós “Tot condemnat a mort tindrà el cap tallat”), la seva perempció i la seva sequedat, també han generat l’admiració de molts i sobretot d’un bon nombre d’escriptors.

Aquesta concepció del dret distingeix fonamentalment els francesos dels anglosaxons, que redacten més fàcilment llargs contractes en els quals totes les situacions conflictives són considerades d’una manera exhaustiva.

En aquest àmbit com en d’altres, la influència anglosaxona, no obstant això, es fa sentir cada vegada més. A França, avui, de la mateixa manera que el nombre de lleis votades al Parlament Nacional es multipliquen, els contractes comercials tendeixen a que s’hi doni cos i no és rar signar un contracte tan espès com una guia telefònica.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s'aprèn això!